CASTELL DE LLORDÀ

El Castell de Llordà és situat al municipi d'Isona i Conca Dellà, a la comarca del Pallars Jussà i formava part de l'antic terme d'Isona. Està situat un quilòmetre al nord-est del poble de Llordà, i a la mateixa carena on es troba el poble, però més enlairat.

Està situat en un lloc estratègicament molt adequat, per a un castell medieval, com es pot comprovar des de gairebé qualsevol punt de la comarca: el castell de Llordà és sempre present en el paisatge.

Tanmateix, els anys d'abandonament feren que tot l'espai del castell anés quedant amagat per un bosc d'alzines, a més de ser el seu conjunt un munt de ruïnes. Això en dificultava enormement la visita i, encara més, l'estudi. Els darrers vint anys han vist de primer la neteja de l'espai del castell, i després la seva excavació i reconstrucció, fins arribar al moment actual, en què torna a ser visitable.

Fou construït entre el segle IX i el XII i esdevingué la residència d'Arnau Mir de Tost, mà dreta del Comte d'Urgell, encarregat de la conquesta del Pallars Jussà, de la seva repoblació i del seu postrior domini. Se'n tenen notícies ja des del 973 (Castrum Lordano)[1], i des del 949 com a lloc, però fins el 1033 no hi ha constància certa i fiable del castell.

La importància d'aquest castell al llarg dels segles és constant. Fou donat pels comtes d'Urgell Ermengol II i la seva muller Constança a Arnau Mir de Tost i la seva muller, Arsendis, a canvi de 2.000 sous. Arnau Mir de Tost fou l'encarregat de la conquesta i repoblament del Pallars Jussà als sarraïns, i hi establí el centre neuràlgic dels seus dominis. El feia servir com a residència, i per això una part del que s'ha conservat és el palau senyorial.

Arnau Mir de Tost el va fer aixecar com un castell capaç d'hostatjer una guarnició important, així com una població civil, en part depenent i lligada amb la militar, amb el seu bestiar. D'aquest fet prové que encara avui dia les restes del castell de Llordà siguin imponents i extenses. A causa de la seua funció i de les seues característiques, es diferencia dels castells del segle XI, i s'assembla més a les fortificacions fetes en dates posteriors.

El castell de Llordà passà, per testament, a la filla d'Arnau Mir de Tost, la comtessa Valença, muller de Ramon V de Pallars Jussà. En els anys successius, diversos conflictes jurisdiccionals (el més important, amb l'abat d'Àger) feren anar a parar el senyoriu de Llordà al bisbe d'Urgell. El 1093, el bisbe Guillem Arnau de Montferrer llegà en testament el castell al seu germà Pere Arnau. El 1128 consta com a senyor de Llordà Bernat d'Alp, i el 1201 era empenyorat pel comte d'Urgell, Ermengol, al vescomte Guerau de Cabrera, però aviat tornà a mans de l'església, i el capítol de canonges de la Seu d'Urgell en mantingué la possessió fins a principis del segle XIX.

Fou abandonat del tot a ran de les desamortitzacions del segle XIX, i al llarg dels darrers dos-cenys anà caient fins a convertir-se en un esquelet de castell, que, tanmateix, era visible i punt de referència des de bona part de la comarca. Havia estat declarat monument històric artístic el 1980, però fins el 1997 no se n'emprengué l'excavació prèvia a la restauració. El 2008 s'ha acabat la tercera fase de la intervenció en el castell de Llordà, i només queda la quarta, que afectarà l'església de Sant Sadurní.

Visitat el 24 de juny de 2005

CASTELL DE MATAPLANA

La situació de les restes del castell de Mataplana fins a 1986 es creia que eren sota els fonaments de la casa de Mataplana, uns 200 metres de distància de la seva ubicació exacta. Així ho deia el llibre Montgrony entre història i llegenda , on es fotografien les suposades restes del castell al costat de la masia de Mataplana.

Era, però, una creença infundada, ja que la situació no responia a cap lloc enlairat, visible des de lluny, dominant el paisatge, amb tota la simbologia de poder.

Fou el 1986, quan a iniciativa del propietari dels terrenys de Mataplana, el doctor ripollès Eudald Maideu, es varen iniciar els treballs arqueològics, dirigits per Manuel Riu, que havien de portar a esmenar l'equivocada ubicació i a descobrir unes restes arqueològiques de gran valor: el castell on havien viscut Ponç de Mataplana, tan vituperat per Guillem de Berguedà, Hug de Mataplana, i on va sojornar Ramon Vidal de Besalú.

Les restes del castell de mota de Mataplana foren localitzades on era previsible, vora del torrent de l'Espluga, a pocs metres de distància de la capella romànica de Sant Joan de Mata, en una mota artificial, coronada d'espessa vegetació. La seva ubicació era a 1.160 metres d'altitud, entre els 2º 03' 39" de Longitud est i els 42º 15' 44" de latitud Nord. Sota aquest monticle de materials, hi havia una base formada per materials margocalcaris que sobresortien de les margues que l'envoltaven, que havien estat retocat i tallat en diversos punts per tal d'aconseguir una plataforma suficientment plana i aïllada. El nom de Mataplana obeeix a la transformació artificial del turó de pedra calcària aplanat, formant una motta o matta.

En aquest lloc es varen trobar en successives campanyes arqueològiques (1986-1998), "no tan sols el pati enllosat del castell, sinó, fins i tot, bona part de les parets de la planta baixa dels edificis que l'havien constituït i la muralla que protegí el recinte, o bé l'escala que accedia a la planta noble del pati".

Les successives campanyes arqueològiques han permès descobrir "una superfície edificada d'uns 532 metres quadrats, en l'àmbit de la qual havien quedat enterrats els elements bàsics d'un castell-residència del període del segon art romànic (segles XII-XIII), el castell dels trobadors, que a la vegada s'havia edificat damunt d'un altre castell típic del primer art romànic".

Cap a la primera meitat del segle XI en el lloc de Mataplana es va bastir una torre de planta circular, amb pedra ben escairada de mida mitjana i calç, d'uns sis metres de diàmetre (i potser d'uns 9 metres d'alçada), aprofitant el turonet de la riba esquerra del torrent de l'Espluga, destinat a vigilar el camí que pujava per la riba dreta, des de Gombrèn vers Castellar de N'Hug. Des d'aquest lloc es podia contemplar tota la vall a certa altura i el camí serpentejant que anava pel costat de la ribera. Segons Riu, en "aquell mateix moment es construí, a uns quinze metres d'ella i a l'extrem meridional del turó, una capella castral [o aula] d'una sola nau amb porta al nord, d'uns quatre metres d'amplada per sis de llargada. Era una capella petita, probablement amb coberta de lloses als dos vessants, i sense absis diferenciat.

I fins i tot és possible també que seguint el costum del moment, hom encerclés la torre i la capella potser amb un mur de pedra i, més probablement, per mitjà d'una palissada de fusta que podia seguir amb més facilitat les sinuositats del cim del turonet".

Visitat el 21 de juliol de 2009

EL CASTELL DE CARDONA

El castell de Cardona és un castell d'estil romànic i gòtic situat en un turó al costat de Cardona (Bages). Està considerat com una de les fortaleses medievals més important de Catalunya. Està situat dalt d'un turó que domina la vall salina i la del Cardener.

Va ser construït a l'any 886 per Guifré el Pilós. Inclou l'anomenada Sala Daurada i la Sala dels Entresòls, on l'any 1534 es va resoldre el plet entre el capellà de Sant Miquel i l'abat de Sant Vicenç. Durant el segle XV, els Ducs de Cardona van ser la nissaga més important de la Corona d'Aragó tot just darrera de la Casa Reial. Per això se'ls anomenava reis sense corona, car disposaven d'extensos dominis territorials al Principat, Aragó i València, i vincles dinàstics amb els casals reials de Castella, Portugal, Sicília i Nàpols.

Després de la caiguda de Barcelona el 1714 va ser un dels darrers reductes a lliurar-se a les tropes borbòniques de Felip V, després d'una intensa batalla que va malmetre en bona part les muralles del castell, quan Manuel Desvalls i de Vergós va pactar la rendició i la retirada a Itàlia.

Actualment el castell acull el parador de turisme Ducs de Cardona, i el seu director és Jaume Sebastian. El 27 d'octubre de 2010 va esdevenir el primer parador-museu de Catalunya. Depèn del Museu d'Història de Catalunya.

La seva joia és la torre de la Minyona (del segle XI), de 15 metres d'alçada i més de 10 metres de diàmetre i l'església romànica de Sant Vicenç.

Visitat el 17 de febrer de 2006

CASTELL DE FLIX

El castell de Flix, a la Ribera d'Ebre, fou documentat el 1154 a través d'una donació del comte Ramon Berenguer IV a Bonifaci de Volta. El 1276 el rei Jaume I el va vendre a Arnau de Bosc. Encara apreciem restes del castell original per dins del que es va construir al segle XVIII. A l'època carlista uns murs i una gran torre rodona hi foren afegits. La seua situació geogràfica el convertí en un dels més importants de la comarca, junt amb el castell de Mequinensa i el castell de Miravet. Tenia importància tant a la guerra civil del segle XV, com a la dels segadors del segle XVII i la de Successió del segle XVIII.

Visitat el 9 d'abril de 2004

El Castell de Farners

El Castell de Farners és una construcció romànica del segle XI ubicada al terme municipal de Santa Coloma de Farners. Apareix documentat el 1046 al jurament de fidelitat del vescomte Ramon Folc I de Cardona al comte Ramon Berenguer I.

El castell era un feu del vescomtat de Cardona i la castlania la van ostentar la família Farners fins al segle XIII, en què va passar als Vilademany. El 1240 Pere Ramon de Vilademany ho va cedir en testament al seu fill Arnau, i va lligar la dependència senyorial al vescomte Ramon Folc IV de Cardona. Hi va haver discrepàncies a finals del segle XIII entre la sobirania que exercia el rei Pere el Gran, que reclamava la potestat del castell al vescomte Ramon Folc VI de Cardona, i aquest, que es resistia a cedir-la, la qual cosa va arribar a crear un greu problema de jurisdicció fins ben passat el segle XIV. El castell també va tenir episodis destacats en la guerra civil catalana contra Joan II: el van ocupar els remences el 1485 i després de la Sentència Arbitral de Guadalupe va tornar a ser ocupat altre cop els pagesos condemnats, que n'havien quedat exclosos dels beneficis. Després de Joan Pere de Vilademany va passar a Carles de Vilademany i de Cruïlles, i els últims senyors del patrimoni dels Vilademany van ser els comtes d'Aranda i el seu successor, el duc d'Híjar. El seu darrer ús data del segle XVIII, quan fou ocupat per un regiment borbònic arran de la Guerra de Successió.


El castell té una superfície de 200 m² en planta trapezial irregular. De la primera època constructiva es conserven el amples mur baixos (uns 4 metres, amb una ampliació de 2 metres datada en el segle XIV-XV) i la torre sobirana, de 8,40 metres de diàmetre, una alçada de 12 metres i amb la porta d'accés situada a 7 metres de terra. L'accés principal del castell és una porta a l'oest, amb arc de mig punt rebaixat, protegida per un reducte de 2,75 x 1,75 amb tres espitlleres. A tramuntana, hi ha una petita porta que comunica amb el Turó del Vent. Tots els murs estan rematats amb merlets. Al peu del cim on s'enfila el castell hi ha una plana amb l'ermita de la Mare de Déu de Farners original del segle XIII però totalment reconstruida al XVII.

Visitat el 30 de juliol de 2005

CASTELL DE VICFRED

En el seu origen, era una torre de vigilància. A partir del segle XVIII aquesta fortalesa, va passar a ser mansió senyorial. Fent un recorregut per el castell es poden veure tots aquests canvis. Del primer període hi ha el celler, amb un brocal fet pels Templers i un mur del segle XIX; les masmorres, on es practicava la tortura del "gota a gota" i els presos es consumien en condicions inhumanes; i l'estable, utilitzat abans com sala de guàrdia. L'edifici, amb una extensió total d'uns 3.000 metres quadrats, va arribar acollir una trentena de persones, incloent el servei, que era molt nombrós. Altres estades i curiositats del castell són el rebost, la cuina del servei, la capella, la sala de música, el forn del pa, la biblioteca, els dormitoris i habitacions, el passadís secret d'uns 2 quilòmetres de llarg amagat darrere d'una porta, i la presa d'aigua corrent de la casa.

El Castell de Vicfred apareix esmentat per vegada primera en un testament del 1079 escrit per Ramón Mir, propietari del castell i que es conserva en el bisbat de Solsona. Durant l'any 1099, el nom de Vicfred apareix en la consagració de l'església de Guissona. En 1179 apareix com propietari Gombau de Ribelles, casat amb la marquesa de Cabrera, senyora de Montsonís i els Ventoses. Quan el rei Pere III institueix el comtat de Cardona, Vicfred és especialment anomenat en el diploma real. Sent els ducs de Cardona, senyors de Torà i barons de Bellpuig i de Juneda (1600) el castell constitueix un baluard dintre de les seves possessions.

Durant els segles XVII, XVIII i XIX pertanyeria a una de les famílies més importants i influents de Catalunya: els Cardona. En 1998 el Castell de Vicfred es converteix en propietat particular, es restaura i es tornen a omplir els seus murs amb la bellesa i l'esplendor que li havien caracteritzat durant segles.

Visitat el 24 de febrer de 2008

EL CASTELL DE CASTELLET

El castell de Castellet es troba a Castellet i la Gornal (Alt Penedès), al sud de Barcelona i a pocs quilòmetres de Sitges i Vilanova i la Geltrú. Els treballs arqueològics que s’han dut a terme recentment permeten afirmar que al turó on hi ha al castell hi ha hagut presència humana des de l’època dels íbers, ara fa 2.500 anys, i que l’indret sempre ha estat vinculat a la vigilància de les vies de comunicació: el riu Foix i la Via Hercúlia, després anomenada Via Augusta, actual autopista AP-7

La primera referència documental coneguda del castell data de l'any 977. La fortalesa va tenir una gran importància estratègica fins al segle XVI. En aquests segles, la possessió del castell va alternar entre diversos llinatges de feudataris, els comtes de Barcelona (segle XI) i la Corona Catalanoaragonesa (segle XV). A partir d'aleshores, el castell va anar encadenant períodes de decadència fins a arribar a l'estat de ruïna.

Entre el 1928 i el 1930 es va fer una restauració parcial del castell, que va incloure les estructures de la part central i de ponent. La part sud no es va modificar en aquests treballs, que van determinar el perfil actual. Al cap dels anys, el castell va ser declarat bé cultural d'interès nacional, però això tampoc no garantia la conservació de la fortalesa.


Visitat: 1 de novembre de 2005


ENLLAÇ

CASTELL DE MONTSONÍS

El magnífic conjunt format pel castell i el grup de cases de pedra que l'envolten, conserva tota l'esplendor i elegància de temps passats i ens transporta a segles endarrera.

El Castell de Montsonís és una magnífica fortalesa integrada en la part alta del petit i tranquil poble de Montsonís, envoltat de terres fèrtils i d'unes meravelloses vistes.

Hem de destacar del conjunt, la superba torre d'homenatge, el preciós finestral d'estil gòtic a la façana principal, les seves àmplies dependències senyorials: sala dels avantpassats, menjador, habitació dels Senyors, ... i els seus ben guardats secrets: habitació sense porta, presó, cellers, passadís, ...

El Castell de Montsonís a més de ser pioner en obrir les seves portes al públic, és la Seu de la Fundació “Castells Culturals de Catalunya”, entitat que promou activitats en aquestes antigues fortaleses amb la finalitat de salvaguardar aquest important patrimoni arquitectònic que formen els castells catalans.

VISITES GUIADES:

El Castell de Montsonís va ser construït en l'any 1024 per ordre del Comte d'Urgell, Ermengol II. Va estar al llarg dels segles en mans de diversos llinatges, per a arribar, -sempre de pares a fills- a Carles de Montoliu, Baró de l'Albi, trenta Senyor de Montsonís i actual propietari del castell.

Del majestuós edifici destaquen: la magnífica façana exterior, presidida per la torre d'homenatge, l’oratori privat, la cuina, els bancs festejadors, el forn de pa, la presó, el celler, l'habitació reservada als pelegrins, la sala d'armes, la sala dels escuts i la resta de sales on s'exposen tapissos i records d'altres èpoques.

Per a visitants curiosos: les magnífiques vistes des de la torre de l'homenatge, la presó amb les cadenes per als presoners; l'habitació del fugitiu, amb finestra però sense porta; el passadís secret del celler per a fugir en cas de setge.

Enllaç