SANTA MARIA DE LLUÇÀ

La consagració de Santa Maria de Lluçà, fou duta a terme pel bisbe de Vic, Idelguer, el 22 de maig de l’any 905. Aquesta església es trobava ad radices castri de Luzano, al peu del castell de Lluçà- és a dir, al lloc actual-. Fou erigida pel prevere Vininza i dotada pels parroquians. Estava formada per una nau amb un petit creuer, en el qual hi havia un absis central i una absidiola a cada extrem.
Diu l’acta de consagració que el bisbe va subjectar a aquesta església els vilars o centres d’explotació rural que es repartiren el terme del castell de Lluçà, i moltes esglesioles que ja funcionaven. Santa Maria va ser la cap de les esglésies sufragànies de Sant Pere de Torroella o del Grau, de Santa Eulàlia de Puig-oriol, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Climent de la Riba i de Sant Cristòfol de Borrassers. Així doncs, al segle X, ens trobem que les terres lluçaneses estaven organitzades, i el centre era Santa Maria de Lluçà.
Cap al 1170 i 1190 ja es va fer una reedificació. La nova església es va construïr sota un mòdul romànic. Hi havia tres altars de l’absis principal, i dues absidioles laterals dedicades a Santa Maria a Sant Joan i Sant Miquel. Els de Santa Maria Magdalena i Sant Agustí serien més tardans, encara que anteriors a 1270. A l’altar e Santa Magdalena, se li va afegir l’advocació de Sant Vicenç, en abandonar-se la capella del Castell. Es va convertir en un temple més gran que, amb moltes modificacions, és el que ens ha arribat als nostres dies.
s pot assegurar que que abans del 1150 a Lluçà no hi havia cap comunitat, i que la seva església estava regida per un o més sacerdots. Es veu sobretot a través dels testaments dels senyors de Lluçà, que consideren Lluçà com una parròquia més, i per tant les seves preferències són pel monestir de Ripoll. A partir de 1154, ja es fan enterrar a Lluçà. Això ho coneixem gràcies al testament de Bernat Guillem de Lluçà. És a partir de 1168 que trobem la primera comunitat de canonges, amb el primer prior, Pere de Sagàs. És llavors quan s’assegura la subsitència de la comunitat gràcies a donacions. Per suposat, les més importants eren les dels senyors de Lluçà.
El segle XIII, va ser el moment de major esplendor de la canònica ja que va rebre importants donacions dels propietaris de la zona. Ens fem una idea de la importància de la influència religiosa de Santa Maria en l’època quan veiem que la majoria de canonges que van excercir de canonges eren fills dels masos veïns. La canònica agustiniana estava sota la protecció de la de l’Estany i es beneficiava dels seus béns i càrrecs, que s’intercanviaven. Deuria ser en aquest s. XIII, tan pròsper, quan es va pintar el revestiment d’altar pintat sobre fusta, avui conservat al Museu Episcopal de Vic, i obra de l’anomenat Mestre de Lluçà. És una obra d’un viu cromatisme i una de les pintures més belles del romànic català.
Cap a l’any 1330 comença la decadència espiritual i econòmica, fins a tal punt que al 1357, al monestir, hi havia només el prior, tres canonges i un deodonat.D’altra banda, els terratrèmols que van assolar Catalunya entre 1428 i 1448, van castigar Lluçà que va veure com s’esfondrava la nau de l’església, el campanar i algunes dependències monàstiques. L’any 1592, el papa sumprimeix les canòniques agustinianes a Catalunya, i la de Lluçà s’uneix a la Casa de Caritat de Barcelona que es queda amb tots els seus béns.
Al segle XVII es converteix en santuari marià i es porten a terme transformacions a l’església, com l’aixacament del campanar, remodelamanet de la façana, una nova sagristia, un portal pel campanar.... Més tard, al segle XVIII es decora l’església seguint l’estil barroc i s’afegeix un pis amb porxades amb claustre.
Ens trobem que de la primera església, no en queda res, excepte unes tombes antropomorfes que hi podrien correspondre. En unes reformes que hi feu la Diputació de Barcelona l’any 1967 es retorna a l’església la seva fesomia original del segle XII.
Avui en dia conserva la majoria de frescos i pintures, així com alguna escultura de gran valor. Les seves obres formen un conjunt importantíssim del Romànic Català.

Visitat el 21 de setembre de 2003

CARTOIXA D'ESCALADEI

La Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei fou fundada al segle XII per Alfons el Cast i fou la primera cartoixa de la península Ibèrica, de la qual sorgiren les altres cartoixes catalanes. Els seus dominis van configurar el territori històric del Priorat, més reduïts que l'actual comarca del mateix nom. Està situada al llogaret del mateix nom (Escaladei), al terme municipal de la Morera de Montsant. La seva ubicació al peu del vessant sud de la serra de Montsant li dóna un marc paisatgístic incomparable. El seu manteniment actualment depèn del Museu d'Història de Catalunya.

Fou planter de monjos savis, com els teòlegs escriptors Joan de Torralba, Andreu Capella, bisbe d'Urgell, i Joan Valero; dels historiadors Josep Vallès, Narcís Pi; del famós farmacèutic Salvador Vilella; dels sants Lluís Telm, fundador de la cartoixa d'Scala Coeli d'Èvora a Portugal, i Joan Fort; i dels arquebisbes d'Arles i de Tarragona, Joan Prunera i Joan d'Aragó, fill del rei Jaume II. Alguns dels seus monjos reberen veneració, encara que local, com el mateix Joan Fort o el místic Climent Riera.

Al segle XVII hi sorgí una notable escola de pintura religiosa al voltant d'Agustí Pujol i els cartoixans Joaquim Juncosa i Domadel, Pasqual Gaudí i Salvador Illa. Però tots els tresors artístics d'Escaladei s'han perdut. No hi ha cap indici de la sort que van córrer els treballs d'Agustí Pujol al Priorat, igual que no n'hi ha de les pintures de Pasqual i Juncosa que decoraven l'església i les estances del cenobi.

Diu la llegenda que el rei Alfons I el Cast va decidir fer donació d'unes terres a l'Orde de la Cartoixa perquè hi construïssin un monestir. La casa mare envià uns monjos a cercar el lloc més adient a les seves necessitats.

Durant la recerca, trobaren un pastor que els explicà que en somnis veia uns àngels que pujaven al cel per unes escales repenjades a la soca del pi que hi havia al lloc on ell pasturava els seus ramats. Els monjos ho interpretaren com un senyal de Déu i allí mateix construïren un petit claustre que seria l'origen de la Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei, que vol dir "escala cap a Déu".

Sembla ser que el menjar blanc com a postres quaresmals va ser creat, o almenys popularitzat, per un monjo de la cartoixa d'Escaladei, una vegada que els monjos van haver de servir un gran àgap durant la Quaresma, que havia de complir els preceptes de la vigília. A la cuina catalana medieval la versió dolça del menjar blanc eren unes postres adaptades a la Quaresma, una crema a la qual es treuen els ous i es substitueix la llet animal per llet d'ametlles.

Visitat el 10 de juliol de 2006

SANTES CREUS

Santes Creus neix en esperit el 1150, quan la família dels Montcada cedeix la primera ubicació del monestir a Valldaura del Vallès. La primera data, però, de possessió del lloc de Santes Creus a la vall del Gaià la trobem el 1158. Donades les dissensions jurisdiccionals entre el bisbat de Barcelona i l'arquebisbat de Tarragona, el monestir fou víctima d'un plet que motivà que la seva adscripció fos exempta de cap diòcesi.

La façana principal de l'església, coronada per merlets, data del segle XII i presenta una portalada romànica amb un gran finestral gòtic. La planta és de creu llatina, queda tancada per darrera de l'altar i retaule major, de Josep Tremulles (segle XVII), amb una gran rosassa. Té a més tres robustes naus i cinc capelles abacials, ben a prop de l'altar major s'hi localitzen les tombes de Pere II el Gran (segle XIII) d'una banda, i de Jaume II i Blanca d'Anjou (segle XV). El cenobi convertit en panteó reial pel primer d'aquests reis va ser fortificat durant els segles XIV i XV. El monestir conserva dos claustres, el de l'entrada turística que és gòtic i va reemplaçar-ne un d'anterior romànic, del qual només en restà el templet del lavatori.

El manà construir Jaume II el 1313. El trobem decorat amb capitells com els de Reinard de Fonoll (1331), que li confereixen una gran riquesa iconogràfica, que s'uneix a l'agilitat i lleugeresa de les traceries, avançades cronològicament al gòtic flamíger, que més tard es difondria arreu. Al voltant del claustre major hi trobem dependències com el gran dormitori, que acull concerts de música als mesos d'estiu. L'aula capitular romànica amb quatre columnes centrals conté les tombes en relleu d'abats del monestir. També en aquest claustre hi ha tombes de diverses famílies nobles catalanes, amb elements heràldics i diverses pintures com una de l'Anunciació (segle XIV).

El claustre posterior, molt més sobri, s'estructura de forma rectangular i segons la veu popular havia estat transportat a aquest indret, i reconstruït durant el segle XVII, procedent de l'extingit monestir de Bonrepòs de Montsant. En aquest segon claustre, hi trobem dependències com la cuina, el refectori del segle XVII, i el Palau Reial, manat construït per Pere el Gran el 1280, que, tot i que patí una destrucció el 1325 per un aiguat, fou reconstruït i ampliat aquell mateix segle. D'aquest palau són remarcables l'enteixinat amb policromia, l'escala amb la columna de profir i el pou central. Al costat d'aquest segon claustre es troba l'antiga capella romànica de la Trinitat de volta de canó, que constituí la primera església del monestir. També són part important del conjunt del monestir el celler i l'escriptori que es sosté en dues columnes en forma de palmera. Dins del monestir són remarcables també el cimbori gòtic coronat per una llanterna barroca, i la torre de les Hores (segle XVI).

El monestir va ser abandonat el 1835, tot i que ja el 1820 hi va haver la primera de les desamortitzacions, i restà abandonat i en procés de destrucció durant molt de temps. El 1921 va ser declarat monument nacional i d'ençà del 1931 quedà constituït un Patronat que s'ocupa de la seva restauració. En el terme d'Aiguamúrcia existeixen diversos monuments aïllats, motivats per la presència de Santes Creus. El pont de pedra del segle XV, manat construir per l'abat Valls, salva el curs del riu des de la carretera de Tarragona al Pont d'Armentera. Al seu costat, una creu de terme amb elements del segle XIV, però reconstruïda el 1948. Al carrer central es troba l'antic celler cooperatiu. No podem oblidar, però, l'Arbreda, conjunt únic de bosc de ribera a Catalunya, que té la protecció del PEIN. Al costat de la porta de l'Assumpta o porta reial (del segle XVIII) es troba la capella de Santa Llúcia (segle XVIII), i dins ja del recinte, la gran plaça de Sant Bernat Calvó, amb la font central presidida per la imatge del sant (segle XVIII). Els edificis de la plaça conserven esgrafiats i allotjaven antigament serveis auxiliars del monestir.

Última visita el 15 d'Agost de 2009

SANTA MARIA DE GERRI

El monestir de Santa Maria de Gerri està situat a la vila de Gerri de la Sal, a la comarca del Pallars Sobirà, dins de l'antic municipi de Gerri de la Sal.

Està situat a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, davant per davant, a llevant, de la Vila closa de Gerri. El Pont del Monestir, o de Gerri, uneix, d'ençà que fou construït, la vila amb el monestir.

Del conjunt monàstic, l'església és el que es conserva, car de la resta solament queden ruïnes.

El temple és el construït durant el segle XII, té planta basilical de tres naus, sense transsepte i amb tres absis semicirculars, els laterals s'obren directament a la nau i el central, molt més ampli, està precedit d'un presbiteri a un nivell més baix que la nau.

La nau central té coberta de volta de canó i de quart d'esfera les laterals; les voltes estan reforçades per arcs torals. L'absis central està decorat amb set arcuacions, sostingudes per semicolumnes amb els capitells esculpits, semblants en la seva construcció als del monestir de Sant Pere de Galligants.

A l'interior de l'església es troben trenta capitells en total esculpits amb motius vegetals, animals fantàstics, monstres, àngels i personatges amb lleons o serps.

El temple conserva tres portes, la de la façana sud que comunica amb el cementiri, ha estat molt reformada; la del mur nord és la que donava a les dependències monacals i al claustre.

En la façana oest, es troba la porta d'entrada principal amb arc de mig punt i tres arquivoltes en gradació i un guardapols format per una motllura llisa. Els arcs descansen sobre una imposta amb decoració en escacat.

Té un campanar de cadireta de tres pisos, amb dues obertures als dos primers nivells i una a la part superior; totes formades per arcs amb motllures trilobades.

Visitat 15 d'Abril de 2006

SANT PERE DE CASSERRES

Sant Pere de Casserres és un antic monestir benedictí situat al terme de les Masies de Roda, a la part interior d'un meandre engorjat i molt pronunciat del Ter, actualment mig envoltat pel pantà de Sau.
El monestir de Sant Pere de Casserres, l'únic de l'ordre benedictí a Osona, va ser erigit sota el patronatge de la família vescomtal osonenca. La promotora fou la vescomtessa Ermetruit, qui va rebre el domini alodial de Casserres del comte Ramon Borrell de Barcelona, amb la intenció de construir-hi un monestir dedicat a Sant Pere. La vescomtessa Ermetruit en féu iniciar les obres el 1006 i, sota la vescomtessa Eugòncia i el seu fill Bermon I, s'hi aplegà la comunitat l'any 1012 amb l'abat Acfred i s'inicià la gran basílica actual, consagrada l'any 1050, amb l'abat Bofill al capdavant del monestir.

Amb anterioritat a la construcció del monestir, hi havia en aquest indret un castell termenat documentat a l'Arxiu Capitular de Vic des del 898, amb una capella dedicada a sant Pere, que els vescomtes decidiren convertir en monestir.

Els fundadors, vescomtes d'Osona i Cardona, i altres famílies nobles de la comarca com els Tavertet, els Cabrera, els Savassona o els Sau, s'interessaren pel monestir fins avançat el segle XII, l'afavorien amb importants donacions i s'hi feien enterrar, però després ja gairebé no se'n recordaren. Entre els enterraments destacables es troben: la vescomtessa Eugòncia, continuadora de l'obra d'Ermetruit al 1039 i la vescomtessa Almodis de Barcelona, germana del comte Ramon Berenguer III al 1131. Fa l'efecte que aquest monestir, fundat pràcticament per dues vescomtesses, fou sempre el lloc preferit de les dones del llinatge dels Osona-Cardona, al qual feien llegats més importants que a la mateixa canònica de Cardona.

Una antiga llegenda diu que el monestir de Sant Pere de Casserres fou fundat pels vescomtes d'Osona i Cardona perquè un infant, fill dels vescomtes, va parlar tres dies després d'haver nascut i va dir que no viuria més de trenta dies. Un cop mort el seu cos fos posat dins d'una arca tancada, sobre una mula. Allà on s'aturés l'animal s'havia d'edificar un monestir sota l'advocació de sant Pere.



Visitat el 14 de novembre de 2004

SANT MIQUEL DEL FAI

Sant Miquel del Fai és un monestir erigit sobre un cingle en el segle XV a partir d'una església anterior. Representa un bell exemple del gòtic a Catalunya.

Es troba situat al capdamunt de la Vall de Sant Miquel, dins el paratge natural dels Cingles de Bertí, en el terme municipal de Bigues i Riells i àmbit del poble de Riells del Fai, al Vallès Oriental. Per damunt mateix del monestir discorre el termenal del seu municipi amb el de Sant Quirze Safaja, del Moianès, però adscrit administrativament al Vallès Oriental.

El priorat de Sant Miquel del Fai va ser un lloc de culte habitat per una comunitat de monjos benedictins des del segle X fins al segle XVI. Va ser fundat per Gombau de Besora, senyor feudatari del Castell de Montbui, després de rebre en donació dels comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda l'alou del Fai l'11 de juny del 997 la cova on es venera sant Miquel Arcàngel (speleam suam, cum venerandis titulis que infra sunt, quod est sanctum Michaelem Archangelum. El 1006 ja funcionava el monestir com a tal, aprofitant com a església la primitiva de Sant Miquel.

Començà essent un monestir independent, però el 1042 es vinculà a Sant Víctor de Marsella. Al llarg de la història rebé nombroses i importants dotacions, entre les quals Sant Vicenç de Riells el 1043 i Sant Julià de Lliçà d'Amunt el 1148, a més de moltes rendes diverses.

A principis del segle XIV la comunitat es fixà, en un prior, dos monjos i dos beneficiats, però amb el temps anà decaient, fins que quedà amb un o dos monjos, tan sols, i un capellà encarregat de la parròquia annexa. Aquesta parròquia, de primer era a la propera església de Sant Martí del Fai, però es traslladà a l'església del monestir, més ben preparada. Malgrat la decadència que sofria, es féu en aquell moment la gran casa prioral, ja que la decadència era de la comunitat, no de les seves rendes. El 1567 el monestir fou secularitzat i les seves rendes donades a l'ardiaca menor de la catedral de Girona; foren aquesta ardiaques qui en tingueren la possessió, i foren ells qui feren les darrers obres importants: el pont sobre el Rossinyol i l'escala d'accés al monestir que forada la roca (feta el 1592, segons la inscripció que hi consta). Eren ells qui feien de prior, i nomenaven el sacerdot que tenia cura de la parròquia.

El 1832 fou abolit el priorat, i el 1835 va ser espoliat i venut. D'aquesta manera va passar a mans particulars, que a la segona meitat del segle XX i primers anys del XXI convertiren el lloc en un destí turístic important. L'explotació comercial del lloc no ha estat prou curosa, i alguns elements antics han estat destruïts sense cap mena de criteri ni planificació.

Visitat el 23 d'octubre de 2005

MONESTIR DE SANT CELDONI I ERMENTER DE CELLERS

El topònim de Cellers es troba documentat des del 986, en una donació. Aquest nom fa pensar en l'existència en aquest indret de cel·les o eremitoris de tipus monacal, al voltant de l'església de Sant Celdoni. S'hi custodiaven les relíquies dels màrtirs Celdoni i Ermenter, que tradicionalment hom considera que els fidels van traslladar des de Calahorra, fugint de la invasió dels àrabs.
La comunitat de Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers s'esmenta per primer cop el 1038, en aquesta data consta la donació de l'església de Sant Martí de Cellers als monjos Guillem, Sunifred i el sacerdot Galí, que residien a Sant Celdoni.
El 1071 l'església de Sant Celdoni fou unida a Sant Serni de Tavèrnoles com a priorat depenent. Sembla que és a partir d'aquesta data que s'organitza segons la regla benedictina. En aquest moment és quan es fan importants treballs de construcció, que es perllongaren fins el segle XIV. Des de mitjan del segle XIV pateix una forta davallada que agreuja l'estat de la precària comunitat. De fet només es manté el títol de prior, que ni residia al monestir. El 1399 les relíquies dels sants titulars són traslladades pel comte Joan Ramon Folc a Cardona.
El 1593 les seves rendes foren atorgades a la canònica de Solsona, fins aquest moment encara seguia sotmès a Sant Serni. L'església continuà com a santuari, de forta devoció local, el 1797 es basteix una nova rectoria. L'església es va restaurar el 1898, es tracta d'un edifici singular, amb tres absis en forma de creu.

Visitat el 24 de febrer de 2008

MONESTIR DE POBLET

El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet és un monestir de l'orde del Cister fundat l'any 1150. Està situat al peu de les muntanyes de Prades, a la comarca de la Conca de Barberà. Poblet constitueix un impressionant conjunt arquitectònic i es pot comptar entre els conjunts monàstics més importants d'Europa, essent de fet, el conjunt monàstic habitat més gran del continent europeu. Des de l'edat mitjana és un important referent simbòlic dels països de l'antiga Corona d'Aragó.

Pertany civilment al terme municipal de Vimbodí -recentment rebatejat com a Vimbodí i Poblet (2006)- i eclesiàsticament a la parròquia de Sant Miquel de l'Espluga de Francolí (de l'arxidiòcesi de Tarragona), ambdues poblacions pròximes a la vila de Montblanc, amb vincles molt estrets amb el monestir.

Des del regnat de Pere el Cerimoniós i durant els segles XIV i XV esdevingué el panteó reial dels sobirans de la Corona d'Aragó, tot i que també acull les tombes d'alguns monarques anteriors, d'altres individus de la família reial i de diferents llinatges nobiliaris.

El 1921, després de la visita del rei Alfons XIII, fou declarat Monument Nacional pel Govern Espanyol. El 1991 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

El 2005 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per l'important paper que ha tingut en la història del nostre país a partir del segle XII, quan, amb la implantació de l'Orde del Cister, es configurà com un dels actius espirituals de la Corona d'Aragó, de les tombes reials de la qual el monestir és la seu principal. Declarat aquest cenobi Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, l'adscripció a la Ruta del Cister constitueix avui un dels referents del turisme cultural.

Pere el Cerimoniós, d'acord amb l'abat Copons, decidí l'any 1340 convertir Poblet en panteó oficial del Casal d'Aragó. En els anys següents el rei va encarregar les obres, que seguí de prop, a mestre Aloi, a Jaume Cascalls i també a Jordi de Déu, alguns dels millors escultors del país, que per voluntat del monarca obraren els sepulcres amb el més fi alabastre de Catalunya, el de les pedreres de Beuda. En els magnífics sepulcres, les figures jacents tenien als peus lleons, símbol de força i poder, mentre les reines hi tenien gossos, símbol de fidelitat i lleialtat. Els sepulcres estaven originalment coberts per baldaquins de fusta daurada i decorats, per l'interior, amb una representació del cel i el firmament, que no han estat reconstruïts.

Els sepulcres d'aquest panteó contenen les restes de les següents persones reials:

Arc del costat de l'Epístola (dret) de l'Altar Major
1.El Rei Alfons el Cast (part de les restes són a Santa Maria de Vilabertran).
2.El Rei Joan el Caçador.
3.Mata d'Armanyac, primera esposa del rei Joan.
4.Violant de Bar, segona esposa del rei Joan.
5.El Rei Joan el Gran.
6.Joana Enríquez, segona esposa del rei Joan.
Arc del costat de l'Evangeli (esquerre) de l'Altar Major
1.El Rei Jaume el Conqueridor.
2.El Rei Pere el Cerimoniós.
3.Maria de Navarra, primera esposa del rei Pere.
4.Elionor de Portugal, segona esposa del rei Pere.
5.Elionor de Sicília, tercera esposa del rei Pere.
6.El Rei Ferran d'Antequera.
Fora dels arcs reials
1.El Rei Alfons el Magnànim.

2.El Rei Martí l'Humà.

Visitat el 8 d'Octubre de 2005

VALLBONA DE LES MONGES

Santa Maria de Vallbona de les Monges és un monestir cistercenc situat al municipi de Vallbona de les Monges a la comarca de l'Urgell.

Fundat a la primer meitat del segle XII, és el monestir cistercenc femení més important de Catalunya. L'església constitueix un clar exemple de transició romànic-gòtica. La planta de creu llatina consta d'una sola nau i de tres absis rectangulars amb ornamentació escultòrica. Cada una de les galeries del claustre és d'un estil diferent: àrab, romànic i gòtic. La sala capitular (segle XIV) acull una imatge de Nostra Senyora de la Misericòrdia (segle XV).
Inicialment eren unes agrupacions mixtes d'ermitans que amb el temps es convertirien en cenobites que s'organitzaven en forma de comunitat doble. El seu fundador fou Ramon de Vallbona, i observaven la Regla de sant Benet. La primera documentació és de l'any 1157. L'any 1172 s'hi incorporen un grup de monges provinents del monestir de Tulebras (Navarra), comandades per l'abadessa Òria Ramíres, que seria la primera abadessa de 1177 a 1190. El 1175 els homes es traslladaren a la serra de Montsant restant la comunitat exclusivament femenina.

Ben aviat aquest cenobi cistercenc es veié afavorit pels comtes reis del casal de Barcelona. L'any 1177 el rei Alfons I va concedir al monestir un important privilegi de protecció dels seus béns i d'immunitat jurisdiccional. També fou en aquests inicis un recer de filles de la noblesa, implicant també la recepció de substancioses donacions d'alous, propietats i deixes testamentàries. N'han quedat constància de les donacions fetes per Ermengol VII d'Urgell i el seu senescal Gombau de Ribelles, de Bernat de Caldes, Ramon de Torroja, Guillem d'Anglesola i Guillem I de Cardona, entre altres.


Tomba de Violant d'HongriaL'any 1198 i 1200, el papa Innocenci III els atorgà diplomes d'immunitat i protecció, i el 1201 una butlla regulava la clausura i assegurava la seva independència envers l'episcopat.

També va atreure l'atenció dels reis catalano-aragonesos, sobretot des que la reina Violant d'Hongria, segona esposa de Jaume el Conqueridor, l'elegia per ser enterrada el 1253, igual que la seva filla Sança. Mare i filla foren transportades a Vallbona el 1275.

VISITAT el 28 d'Agost de 2004