CATEDRAL DE LA SEU D'URGELL




La Seu d'Urgell (l’Alt Urgell) és una ciutat plena de bellesa, encant i misticisme situada a l'interfluvi del Segre i la Valira, damunt una petita terrassa fluvial, a 691 m d'altitud. Dues vies importants de comunicació conflueixen a la ciutat. Diu la dita que les viles, com les donzelles, tenen el rostre més o menys atractiu segons pel costat que les mirem. La Seu d'Urgell trenca aquest tòpic, ja que la seva bellesa és palesa, es miri des d'on es miri.

Tot el conjunt antic de la Seu és un autèntic monument, però sobresurt i cal destacar la meravellosa i bellíssima catedral de Santa Maria. La catedral actual, d'estil romànic llombard, data del segle XII. Al començament del segle XII la catedral de Sant Ermengol es trobava en estat ruïnós. El bisbe Sant Ot fou el provident animador d'una nova construcció. De totes maneres, l'impuls definitiu arribà l'any 1175, moment en què el Capítol i el bisbe Arnau de Preixens decidiren contractar un cert Ramon Lambard per tal que la completés i enllestís en l'estil romànic italianitzant que la caracteritza (sembla que el dit Lambard era italià). Així, aquesta catedral rebrà formes de clara influència italiana, en contrast amb la tendència del moment, totalment influenciada per les escoles romàniques del migdia francès.

Tots els investigadors que han estudiat la catedral de la Seu d'Urgell coincideixen a afirmar les estretes relacions de la seva arquitectura amb els models italians del segle XII. El claustre (segle XIII) és situat al costat meridional del temple; tres costats són originals i el de llevant fou substituït l'any 1603. Dintre de la catedral de la Seu d'Urgell trobem una talla policromada de la Mare de Déu amb el Nen a la falda. Data del segle XIII, encara que notablement refeta el 1922. Li diuen Santa Maria d'Urgell, la Magna Parens o Magna Domina Urgellitana. També fou anomenada Mare de Déu d'Andorra.

És d'obligada visita el Museu Diocesà de la Seu d'Urgell, que aplega pintures, escultures i orfebreria provinents de les parròquies de la diòcesi i del tresor de la Catedral, i que esdevé valuosíssim testimoni de la història de l'Alt Urgell i del Pirineu.
Es pot visitar en horari d'obertura al públic.


Visitada el 14 d'abril de 2006

SANTUARI DE SANTA QUITÈRIA

La Parròquia de Sant Esteve de Vilanova del Vallès, (coneguda també per Santuari de Santa Quitèria) és molt antiga. Els seus vestigis documentals es remunten al segle X.




L'església actual (a part de vestigis anteriors) està conformada en tres estils arquitectònics: una part romànica (base i campanar), una altra de gòtica (nau central i altar de Santa Quitèria) i una altra de renaixentista (façana i nau del Santíssim o altar del Roser).

part del seu patró principal, Sant Esteve, i el co-patró Sant Sebastià, del qual se celebren dues festes, se celebra també l'aplec de Santa Quitèria per la segona Pasqua.

Gaudeix d'un entorn encantador i d'una vista deliciosa sobre part del Vallès Oriental, amb vistes al Montseny, Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el pic del Puigmal al Pirineu.

SANTUARI DEL REMEI

Abans d’arribar a Camprodon, a la dreta de la carretera i travessant el Ter, es veu un edifici una mica estrany. És l’església del Remei. La construcció és eclèctica i té cert estil francès del segle XIX. La veritat és que l’edifici imposa i és molt gran per estar allà aïllat. Està en un lloc anomenat Creixenturri, on abans hi havia diverses cases i on ara en queden unes quantes de nova construcció bastant disperses. A darrera, s’hi conserva un petit cementiri on es donava sepultura als habitants d’aquest veïnat.

Però la història és molt més llarga. En aquesta zona, prop del Remei, hi havia el castell de Creixenturri. En aquesta zona, el pas del riu Ter es fa més estret a les Rocasses, on ara hi ha un pont. Aquest castell, juntament amb una torre de guaita a Cavallera, servia de defensa contra els invasors que volien penetrar a la Vall de Camprodon.

El castell tenia adossada una església, de Sant Cristòfor. En una reforma de la fortalesa, al segle XIV, es va trobar una imatge de la Verge. Se li va construir un oratori i, més tard, una capella a la vora del castell. Però tot plegat es va abandonar i la imatge es va traslladar a l’església de Sant Cristòfor on va ser coneguda com la Verge del Forat. Durant el segle XVIII se li van atribuir, a la Verge, diversos favors a gent que estava malalta. Ràpidament es va estendre una gran veneració per la imatge i se li va donar l’advocació del Remei. Tenia tanta fama, que el temple es va fer petit i es va haver d’engrandir enderrocant-ne una part i anys després reformant-lo per complert i perdent l’original arquitectura romànica.

La imatge va ser destruïda l’any 1936 però es va poder fer una reproducció a partir d’una fotografia. Aquesta és la que actualment és al santuari. La seva festa es celebra el segon diumenge d’octubre.

Al cambril de la Verge, la gent que ha sigut sanada de diverses malalties, hi deixa exvots en forma de la part del cos: cames, braços, intestins, cor… També hi ha penjades crosses, diverses peces d’ortopèdia, fotos de gent, radiografies… Realment fa una mica de por i més si hi entres sol. Una vegada em vaig endur un espant molt gran amb una figura d’escolanet amb una caixa per recollir donacions. El lloc és una mica tètric.