CASTELL DE LLORDÀ

El Castell de Llordà és situat al municipi d'Isona i Conca Dellà, a la comarca del Pallars Jussà i formava part de l'antic terme d'Isona. Està situat un quilòmetre al nord-est del poble de Llordà, i a la mateixa carena on es troba el poble, però més enlairat.

Està situat en un lloc estratègicament molt adequat, per a un castell medieval, com es pot comprovar des de gairebé qualsevol punt de la comarca: el castell de Llordà és sempre present en el paisatge.

Tanmateix, els anys d'abandonament feren que tot l'espai del castell anés quedant amagat per un bosc d'alzines, a més de ser el seu conjunt un munt de ruïnes. Això en dificultava enormement la visita i, encara més, l'estudi. Els darrers vint anys han vist de primer la neteja de l'espai del castell, i després la seva excavació i reconstrucció, fins arribar al moment actual, en què torna a ser visitable.

Fou construït entre el segle IX i el XII i esdevingué la residència d'Arnau Mir de Tost, mà dreta del Comte d'Urgell, encarregat de la conquesta del Pallars Jussà, de la seva repoblació i del seu postrior domini. Se'n tenen notícies ja des del 973 (Castrum Lordano)[1], i des del 949 com a lloc, però fins el 1033 no hi ha constància certa i fiable del castell.

La importància d'aquest castell al llarg dels segles és constant. Fou donat pels comtes d'Urgell Ermengol II i la seva muller Constança a Arnau Mir de Tost i la seva muller, Arsendis, a canvi de 2.000 sous. Arnau Mir de Tost fou l'encarregat de la conquesta i repoblament del Pallars Jussà als sarraïns, i hi establí el centre neuràlgic dels seus dominis. El feia servir com a residència, i per això una part del que s'ha conservat és el palau senyorial.

Arnau Mir de Tost el va fer aixecar com un castell capaç d'hostatjer una guarnició important, així com una població civil, en part depenent i lligada amb la militar, amb el seu bestiar. D'aquest fet prové que encara avui dia les restes del castell de Llordà siguin imponents i extenses. A causa de la seua funció i de les seues característiques, es diferencia dels castells del segle XI, i s'assembla més a les fortificacions fetes en dates posteriors.

El castell de Llordà passà, per testament, a la filla d'Arnau Mir de Tost, la comtessa Valença, muller de Ramon V de Pallars Jussà. En els anys successius, diversos conflictes jurisdiccionals (el més important, amb l'abat d'Àger) feren anar a parar el senyoriu de Llordà al bisbe d'Urgell. El 1093, el bisbe Guillem Arnau de Montferrer llegà en testament el castell al seu germà Pere Arnau. El 1128 consta com a senyor de Llordà Bernat d'Alp, i el 1201 era empenyorat pel comte d'Urgell, Ermengol, al vescomte Guerau de Cabrera, però aviat tornà a mans de l'església, i el capítol de canonges de la Seu d'Urgell en mantingué la possessió fins a principis del segle XIX.

Fou abandonat del tot a ran de les desamortitzacions del segle XIX, i al llarg dels darrers dos-cenys anà caient fins a convertir-se en un esquelet de castell, que, tanmateix, era visible i punt de referència des de bona part de la comarca. Havia estat declarat monument històric artístic el 1980, però fins el 1997 no se n'emprengué l'excavació prèvia a la restauració. El 2008 s'ha acabat la tercera fase de la intervenció en el castell de Llordà, i només queda la quarta, que afectarà l'església de Sant Sadurní.

Visitat el 24 de juny de 2005

LA DOMA

La Doma, és un conjunt romànico-gòtic format per l'antiga església parroquial de Sant Esteve de la Garriga, la domeria i el cementiri. El conjunt està envoltat per una tanca que la configura com a església-fortalesa amb murs de protecció, espitlleres i merlets.

La primera referència documental és el testament del 966 del comte Miró I de Barcelona, fill del comte Sunyer I.

L'edifici romànic original estava format per una única nau que actualment és la central, amb una nau gòtica a cada costat datades en 1559 i 1561 segons apareix a la inscripció de la porta de la sagristia: "Any 1560- Sagismon Blancafort-Pere Pelliser-Toni Rossello-obrers". Al segle XVIII és va afegir unes sales en un pis superior. En la restauració feta entre 1957-1959 impulsada per Josep Maurí i Serra es van el·liminar les construccions afegides, es restaurà el comunidor i s'alliberà el campanar.

L'església era servida per tres domers, d'on deriva el seu nom. Va ser seu de la parròquia fins el 1737, data en què és consagrà la nova església barroca construïda a l'altre costat del riu Congost en l'àrea de creixement de la població a tocar del camí ral (actual carrer dels Banys). Aquesta doble parròquia generà alguns problemes i el 1860 el bisbe Palau declarà la Doma ajudantia de l'actual parròquia.

A la segona meitat del segle XIX entrà en vigor la nova llei de cementiris i el que hi havia a la nova església parroquial del nucli urbà es traslladà davant de la Doma, esdevenint el cementiri municipal.

Personatges cèlebres sebollits al cementiri de la Doma

Joaquim Raspall
Josep Maurí
Joan Martí i Viñolas

Visitada el 17 de maig de 2004

CASTELL DE MATAPLANA

La situació de les restes del castell de Mataplana fins a 1986 es creia que eren sota els fonaments de la casa de Mataplana, uns 200 metres de distància de la seva ubicació exacta. Així ho deia el llibre Montgrony entre història i llegenda , on es fotografien les suposades restes del castell al costat de la masia de Mataplana.

Era, però, una creença infundada, ja que la situació no responia a cap lloc enlairat, visible des de lluny, dominant el paisatge, amb tota la simbologia de poder.

Fou el 1986, quan a iniciativa del propietari dels terrenys de Mataplana, el doctor ripollès Eudald Maideu, es varen iniciar els treballs arqueològics, dirigits per Manuel Riu, que havien de portar a esmenar l'equivocada ubicació i a descobrir unes restes arqueològiques de gran valor: el castell on havien viscut Ponç de Mataplana, tan vituperat per Guillem de Berguedà, Hug de Mataplana, i on va sojornar Ramon Vidal de Besalú.

Les restes del castell de mota de Mataplana foren localitzades on era previsible, vora del torrent de l'Espluga, a pocs metres de distància de la capella romànica de Sant Joan de Mata, en una mota artificial, coronada d'espessa vegetació. La seva ubicació era a 1.160 metres d'altitud, entre els 2º 03' 39" de Longitud est i els 42º 15' 44" de latitud Nord. Sota aquest monticle de materials, hi havia una base formada per materials margocalcaris que sobresortien de les margues que l'envoltaven, que havien estat retocat i tallat en diversos punts per tal d'aconseguir una plataforma suficientment plana i aïllada. El nom de Mataplana obeeix a la transformació artificial del turó de pedra calcària aplanat, formant una motta o matta.

En aquest lloc es varen trobar en successives campanyes arqueològiques (1986-1998), "no tan sols el pati enllosat del castell, sinó, fins i tot, bona part de les parets de la planta baixa dels edificis que l'havien constituït i la muralla que protegí el recinte, o bé l'escala que accedia a la planta noble del pati".

Les successives campanyes arqueològiques han permès descobrir "una superfície edificada d'uns 532 metres quadrats, en l'àmbit de la qual havien quedat enterrats els elements bàsics d'un castell-residència del període del segon art romànic (segles XII-XIII), el castell dels trobadors, que a la vegada s'havia edificat damunt d'un altre castell típic del primer art romànic".

Cap a la primera meitat del segle XI en el lloc de Mataplana es va bastir una torre de planta circular, amb pedra ben escairada de mida mitjana i calç, d'uns sis metres de diàmetre (i potser d'uns 9 metres d'alçada), aprofitant el turonet de la riba esquerra del torrent de l'Espluga, destinat a vigilar el camí que pujava per la riba dreta, des de Gombrèn vers Castellar de N'Hug. Des d'aquest lloc es podia contemplar tota la vall a certa altura i el camí serpentejant que anava pel costat de la ribera. Segons Riu, en "aquell mateix moment es construí, a uns quinze metres d'ella i a l'extrem meridional del turó, una capella castral [o aula] d'una sola nau amb porta al nord, d'uns quatre metres d'amplada per sis de llargada. Era una capella petita, probablement amb coberta de lloses als dos vessants, i sense absis diferenciat.

I fins i tot és possible també que seguint el costum del moment, hom encerclés la torre i la capella potser amb un mur de pedra i, més probablement, per mitjà d'una palissada de fusta que podia seguir amb més facilitat les sinuositats del cim del turonet".

Visitat el 21 de juliol de 2009

SANT PERE DE PONTS

Sobre la vila de Ponts, en el turó que presideixen les runes del seu antic castell, s’aixeca l’església de la que fou canònica de Sant Pere de Ponts. Els primers documents trobats que fan referencia a Sant Pere de Ponts daten de l’any 1024, durant l’època del comte Ermengol II d’Urgell. A l’any 1091 se li concedeix els drets eclesiàstics. Posteriorment, al 1098 es trova documentació dels canonges corresponents a la canònica de Sant Pere de Ponts. No fou fins al 1143 que el comte Ermengol IV d’Urgell li concedi grans donacions perquè s’hi establís un monestir benedictí, que no s’hi arribà a fundar mai. En el seu lloc, s’hi establí una canònica agustianiana a partir del 1269, quen el senyor del castell, Pere de Puigverd, donà l’església de Sant Pere al bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens.

El dret de Canònica suposava que ja hi havia vida comunitària, menjador i dormitoris on els clergues ja tenien una reglamentació: un rector, un vicari, etc. Canonge vol dir seguir un cànon de vida, una forma de vida determinada per la seva professió.

Al llarg del temps la Canònica (o col.legiata) va ser centre cultural de Ponts, ensenyament, còpia de llibres, notaria, préstec de diners, etc. La seva subsistència es basava en els diners que rebia en concepte dels treballs ementats, a més dels delmes de cereals, llanes, dret de mercat, almoines, funerals, etc.

En anys posteriors pateix un periode de decadencia que durarà molt de temps, a favor de l’església de Santa Maria del mateix poble. Al 1839 fou cremada i saquejada per les tropes absolutistes de les guerres carlines.

Visitada 26 de juny de 2005

DICCIONARI

Segons la mida, la ubicació i la jerarquia del sacerdot titular, les esglésies reben un nom o un altre:

- Catedral: la que és seu del tron o càtedra d'un bisbe, habitualment situada en una ciutat important.

-Basílica: la de grans dimensions, amb diverses naus, en la qual es celebren cerimònies especials; també és un títol atorgat pel papa a les esglésies més destacades.

- Església de primat o primada: la que és seu d'un arquebisbe, el primer dels bisbes en una arxidiòcesi, especialment la que acull el primer o més important d'un país.

- Baptisteri: la destinada especialment al baptisme, que pot trobar-se al costat d'una altra església o a part.

- Capella: la que és de petites dimensions o també la part d'una església que té altar i advocació propis.

- Col·legiata és una església no episcopal que té capítol de canonges i en què se celebren els oficis com a les catedrals.

- Santuari: la capella, església o indret natural que té caràcter sagrat per revelació divina o la presència de relíquies o imatges, i que és centre de devoció i pelegrinatge, habitualment situada al medi rural o a muntanya.

- Abacial, Prioral, Monàstica o Conventual: la integrada en una institució religiosa pertanyent a un orde religiós del clergat regular, en medis urbans o rurals, i presidida per un abat o prior.

SANTA MARIA DE LLUÇÀ

La consagració de Santa Maria de Lluçà, fou duta a terme pel bisbe de Vic, Idelguer, el 22 de maig de l’any 905. Aquesta església es trobava ad radices castri de Luzano, al peu del castell de Lluçà- és a dir, al lloc actual-. Fou erigida pel prevere Vininza i dotada pels parroquians. Estava formada per una nau amb un petit creuer, en el qual hi havia un absis central i una absidiola a cada extrem.
Diu l’acta de consagració que el bisbe va subjectar a aquesta església els vilars o centres d’explotació rural que es repartiren el terme del castell de Lluçà, i moltes esglesioles que ja funcionaven. Santa Maria va ser la cap de les esglésies sufragànies de Sant Pere de Torroella o del Grau, de Santa Eulàlia de Puig-oriol, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Climent de la Riba i de Sant Cristòfol de Borrassers. Així doncs, al segle X, ens trobem que les terres lluçaneses estaven organitzades, i el centre era Santa Maria de Lluçà.
Cap al 1170 i 1190 ja es va fer una reedificació. La nova església es va construïr sota un mòdul romànic. Hi havia tres altars de l’absis principal, i dues absidioles laterals dedicades a Santa Maria a Sant Joan i Sant Miquel. Els de Santa Maria Magdalena i Sant Agustí serien més tardans, encara que anteriors a 1270. A l’altar e Santa Magdalena, se li va afegir l’advocació de Sant Vicenç, en abandonar-se la capella del Castell. Es va convertir en un temple més gran que, amb moltes modificacions, és el que ens ha arribat als nostres dies.
s pot assegurar que que abans del 1150 a Lluçà no hi havia cap comunitat, i que la seva església estava regida per un o més sacerdots. Es veu sobretot a través dels testaments dels senyors de Lluçà, que consideren Lluçà com una parròquia més, i per tant les seves preferències són pel monestir de Ripoll. A partir de 1154, ja es fan enterrar a Lluçà. Això ho coneixem gràcies al testament de Bernat Guillem de Lluçà. És a partir de 1168 que trobem la primera comunitat de canonges, amb el primer prior, Pere de Sagàs. És llavors quan s’assegura la subsitència de la comunitat gràcies a donacions. Per suposat, les més importants eren les dels senyors de Lluçà.
El segle XIII, va ser el moment de major esplendor de la canònica ja que va rebre importants donacions dels propietaris de la zona. Ens fem una idea de la importància de la influència religiosa de Santa Maria en l’època quan veiem que la majoria de canonges que van excercir de canonges eren fills dels masos veïns. La canònica agustiniana estava sota la protecció de la de l’Estany i es beneficiava dels seus béns i càrrecs, que s’intercanviaven. Deuria ser en aquest s. XIII, tan pròsper, quan es va pintar el revestiment d’altar pintat sobre fusta, avui conservat al Museu Episcopal de Vic, i obra de l’anomenat Mestre de Lluçà. És una obra d’un viu cromatisme i una de les pintures més belles del romànic català.
Cap a l’any 1330 comença la decadència espiritual i econòmica, fins a tal punt que al 1357, al monestir, hi havia només el prior, tres canonges i un deodonat.D’altra banda, els terratrèmols que van assolar Catalunya entre 1428 i 1448, van castigar Lluçà que va veure com s’esfondrava la nau de l’església, el campanar i algunes dependències monàstiques. L’any 1592, el papa sumprimeix les canòniques agustinianes a Catalunya, i la de Lluçà s’uneix a la Casa de Caritat de Barcelona que es queda amb tots els seus béns.
Al segle XVII es converteix en santuari marià i es porten a terme transformacions a l’església, com l’aixacament del campanar, remodelamanet de la façana, una nova sagristia, un portal pel campanar.... Més tard, al segle XVIII es decora l’església seguint l’estil barroc i s’afegeix un pis amb porxades amb claustre.
Ens trobem que de la primera església, no en queda res, excepte unes tombes antropomorfes que hi podrien correspondre. En unes reformes que hi feu la Diputació de Barcelona l’any 1967 es retorna a l’església la seva fesomia original del segle XII.
Avui en dia conserva la majoria de frescos i pintures, així com alguna escultura de gran valor. Les seves obres formen un conjunt importantíssim del Romànic Català.

Visitat el 21 de setembre de 2003

RUBIÓ DE BAIX

Abandonat des de fa uns anys, aquest nucli deshabitat està situat damunt el turó d’un antic càmping (anomenat “Cel de Rubió”), amb el riu Segre als seus peus. Des de fa tres anys, persones vinculades al poble hi celebren la Festa Major (15 d’agost) i ara estan decidits a millorar els accessos i a restaurar les cases i edificis del poble, amb l’ajuda de l’Ajuntament de Foradada. La primera actuació que s’hi ha fet és l’arranjament del cementiri i per als anys vinents està previst restaurar l’Església de Sant Miquel (actualment ja en restauració) i la capella de Sant Eduald del Castell i preservar la zona del Barranc del Salí.
Els qui van viure en aquest lloc anys endarrere van gaudir del “salí” (al Barranc del Salí) que els va permetre tenir la sal per al seu consum. Era una font on l’aigua que brollava era salada. Per obtenir la sal emplenaven calderes amb aquella aigua i les posaven al foc. En bullir, l’aigua s’evaporava i els quedava la sal. Una forma ben dierent a altres llocs, com Gerri o Vilanova de la Sal, ja que aquí era pràcticament només per a consum propi.
Església de Sant Miquel de Rubió de Baix a petició de l’Ajuntament de Foradada, l’església de Sant Miquel de Rubió de Baix ara forma part de l’inventari del patrimoni arquitectònic. Aquest inventari ja acull altres esglésies com la capella de Sant Eudald del castell de Rubió i Sant Miquel de Rubió del Mig. Els béns culturals d’interès local (BCIL) són els béns integrats del patrimoni cultural català que, tot i la seva importància, no compleixen les condicions pròpies dels béns culturals d’interès nacional (BCIN). Els béns culturals d’interès local immobles són declarats pel Ple del Consell Comarcal en els municipis de menys de 5.000 habitants. El Departament de Cultura de la Generalitat els ha d’inscriure al Catàleg del Patrimoni Cultural Català. El municipi de Foradada ja compta amb 21 registres en l’inventari de patrimoni arquitectònic i 3 més en l’inventari de patrimoni arqueològic.

Visitat el 25 de juny de 2005

MIRAVET

Se situa a la riba dreta de l'Ebre, a la depressió de la cubeta de Móra, tancada en la seva part meridional pel congost de Miravet o Pas de Barrufemes, al límit amb el Baix Ebre. La part nord té els contraforts de la serra de Cavalls. La vila està situada a la dreta del riu, al peu d'un turó d'uns 100 metres d'alçada on s'alça el castell de Miravet. Al nord-est hi ha un barri conegut com "Raval dels Canterers".
Possiblement d'origen ibèric, s'han trobat restes romanes i després, el segle VIII fou ocupada pels alarbs i amb el temps fou un castell defensiu com Siurana, i un dels darrers reductes musulmans a Catalunya. Fou llavors quant va prendre el nom de Murâbit, del que deriva Miravet.
L'any 1153 fou conquerida per Ramon Berenguer IV, i el mateix any va fer donació del castell amb el terme i pertinences a l'orde del Temple, concretament al mestre de Provença i Hispània Pere de la Rovira; amb aquesta donació els templers es varen convertir quasi bé en els únics senyors de la zona entre l'Ebre i el riu Algars, i van efectuar la repoblació del lloc en els mesos següents, sense fer fora als sarraïns. Van viure a la vila jueus, moriscs i cristians al menys fins el segle XV en què van ser expulsats els jueus, i fins el segle XVII en què ho foren els moriscs. El 1500 encara la població morisca era més del 95%. Varen ser expulsats el 1613.
Els templers van ampliar el castell musulmà i el varen convertir en una fortificació amb monestir d'estil romànic-cistercenc, amb un gran pati d'armes central, model que fou precursor. El castell-monestir es va convertir al segle XIII en la seu de l'orde a la Corona d'Aragó, amb l'arxiu i el tresor provincial. Una torre del castell encara s'anomena Torre del tresor. Des d'aquest castell es van planificar les campanyes de Mallorca i València. El 13 de desembre de 1307, seguint els passos de França, i després de la condemna de l'orde del Temple pel Papa Climent V, el rei Jaume II ordena la detenció dels templers als seus dominis. Algunes comandes templeres es van sotmetre sense lluita o ràpidament però a Miravet varen resistir durant dotze mesos un setge que va culminar amb la rendició de 22 dels 28 cavallers sobrevivents i pocs dies després dels 6 que restaven, refugiats a la Torre de la Sang (on la llegenda diu que els van ajusticiar); encapçalaren la resistència Fra Ramon de Saguàrdia i Fra Berenguer de Sant Just i la rendició es va produir el 12 de desembre de 1308.
El 1312, l'orde del Temple (Orde de la Milícia del Temple de Salomó o Els Pobres Cavallers de Crist) va quedar extinta als territoris de la Corona d'Aragó, i el 1317 els seus béns foren donats a l'orde de l'Hospital, sota dependència de la Castellania d'Amposta. Foren els hospitalers qui varen compilar el "Llibre de Costums de Miravet" el 1319, en llatí i en català, compilació que establia l'autonomia dels pobles de la castellania. Miravet va constituir una batllia de la castellania fins el 1835 quan els béns religiosos foren amortitzats; després la població es va reduir a causa de guerres, malalties i epidèmies.
Miravet té aproximadament a un quilòmetre de la plaça de l'Arenal el Pas de Barca. Un indret màgic on el riu Ebre està baix els teus peus i gràcies a la força que el caracteritza pots creuar d'un costat a l'altre del riu.
Aquestes barques de pas han estat molt important històricament ja que era l'únic mitjà que podien tenir per a travessar el riu aprofitant únicament la força de l'aigua. La Barca està formada per dos llaguts (embarcació naval) sobre dels quals hi ha una gran plataforma de fusta on hi caben perfectament 3 cotxes. Per tal que el corrent del riu no se l’endugui, està subjecta a un cable metàl.lic anomenat ramalet, que enllaça amb la gúmena, un altre cable més gruixut que travessa el riu a una certa alçada de la superfície de l’aigua, els extrems del qual són fortament encastrats en una roca o piló especial a banda i banda del riu.
L’entrada i sortida de la plataforma s’efectua a travès d’una passarel.la o pont mòbil que puja o baixa en funció del cabal del riu. La barca s’impulsa gràcies al corrent del riu. Serà, però, la mà destra del barquer, qui, en el seu domini del timó, la portarà a l’indret desitjat.
El pas de barca de Miravet és l'últim que queda amb aquestes característiques (sense motor) al llarg de tot el riu Ebre.

Visitat el 10 d'abril de 2004

EL CASTELL DE CARDONA

El castell de Cardona és un castell d'estil romànic i gòtic situat en un turó al costat de Cardona (Bages). Està considerat com una de les fortaleses medievals més important de Catalunya. Està situat dalt d'un turó que domina la vall salina i la del Cardener.

Va ser construït a l'any 886 per Guifré el Pilós. Inclou l'anomenada Sala Daurada i la Sala dels Entresòls, on l'any 1534 es va resoldre el plet entre el capellà de Sant Miquel i l'abat de Sant Vicenç. Durant el segle XV, els Ducs de Cardona van ser la nissaga més important de la Corona d'Aragó tot just darrera de la Casa Reial. Per això se'ls anomenava reis sense corona, car disposaven d'extensos dominis territorials al Principat, Aragó i València, i vincles dinàstics amb els casals reials de Castella, Portugal, Sicília i Nàpols.

Després de la caiguda de Barcelona el 1714 va ser un dels darrers reductes a lliurar-se a les tropes borbòniques de Felip V, després d'una intensa batalla que va malmetre en bona part les muralles del castell, quan Manuel Desvalls i de Vergós va pactar la rendició i la retirada a Itàlia.

Actualment el castell acull el parador de turisme Ducs de Cardona, i el seu director és Jaume Sebastian. El 27 d'octubre de 2010 va esdevenir el primer parador-museu de Catalunya. Depèn del Museu d'Història de Catalunya.

La seva joia és la torre de la Minyona (del segle XI), de 15 metres d'alçada i més de 10 metres de diàmetre i l'església romànica de Sant Vicenç.

Visitat el 17 de febrer de 2006

CARTOIXA D'ESCALADEI

La Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei fou fundada al segle XII per Alfons el Cast i fou la primera cartoixa de la península Ibèrica, de la qual sorgiren les altres cartoixes catalanes. Els seus dominis van configurar el territori històric del Priorat, més reduïts que l'actual comarca del mateix nom. Està situada al llogaret del mateix nom (Escaladei), al terme municipal de la Morera de Montsant. La seva ubicació al peu del vessant sud de la serra de Montsant li dóna un marc paisatgístic incomparable. El seu manteniment actualment depèn del Museu d'Història de Catalunya.

Fou planter de monjos savis, com els teòlegs escriptors Joan de Torralba, Andreu Capella, bisbe d'Urgell, i Joan Valero; dels historiadors Josep Vallès, Narcís Pi; del famós farmacèutic Salvador Vilella; dels sants Lluís Telm, fundador de la cartoixa d'Scala Coeli d'Èvora a Portugal, i Joan Fort; i dels arquebisbes d'Arles i de Tarragona, Joan Prunera i Joan d'Aragó, fill del rei Jaume II. Alguns dels seus monjos reberen veneració, encara que local, com el mateix Joan Fort o el místic Climent Riera.

Al segle XVII hi sorgí una notable escola de pintura religiosa al voltant d'Agustí Pujol i els cartoixans Joaquim Juncosa i Domadel, Pasqual Gaudí i Salvador Illa. Però tots els tresors artístics d'Escaladei s'han perdut. No hi ha cap indici de la sort que van córrer els treballs d'Agustí Pujol al Priorat, igual que no n'hi ha de les pintures de Pasqual i Juncosa que decoraven l'església i les estances del cenobi.

Diu la llegenda que el rei Alfons I el Cast va decidir fer donació d'unes terres a l'Orde de la Cartoixa perquè hi construïssin un monestir. La casa mare envià uns monjos a cercar el lloc més adient a les seves necessitats.

Durant la recerca, trobaren un pastor que els explicà que en somnis veia uns àngels que pujaven al cel per unes escales repenjades a la soca del pi que hi havia al lloc on ell pasturava els seus ramats. Els monjos ho interpretaren com un senyal de Déu i allí mateix construïren un petit claustre que seria l'origen de la Cartoixa de Santa Maria d'Escaladei, que vol dir "escala cap a Déu".

Sembla ser que el menjar blanc com a postres quaresmals va ser creat, o almenys popularitzat, per un monjo de la cartoixa d'Escaladei, una vegada que els monjos van haver de servir un gran àgap durant la Quaresma, que havia de complir els preceptes de la vigília. A la cuina catalana medieval la versió dolça del menjar blanc eren unes postres adaptades a la Quaresma, una crema a la qual es treuen els ous i es substitueix la llet animal per llet d'ametlles.

Visitat el 10 de juliol de 2006

Mare de Déu del Remei d'Alcanar

El Santuari de la Mare de Déu del Remei està situat en un tossal, a tres quilòmetres del nucli urbà d'Alcanar. El seu emplaçament privilegiat, permet gaudir d'una magnífica vista panoràmica sobre el mar mediterrani i el sud del Delta de l'Ebre. L'ermita és un centre força concorregut per la gent del poble ja que alberga una estàtua del segle XVII dedicada a la patrona del poble, la Mare de Déu del Remei.

Tot i que no hi ha documents que precisin la data de construcció de l'ermita, es calcula que l'edifici actual data de finals del segle XVI. El santuari primitiu, que és d'estil gòtic, disposa d'una sola nau amb volta de creueria. Més tard s'hi va afegir una cúpula barroca i un campanar. De la decoració interior són interessants les pintures al fresc (de principis del segle XX) que es poden observar a l'absis i la cúpula, obra del pintor tortosí Cerveto. El complex religiós disposa, a més, d'una hostatgeria.

Visitat el 9 d'abril de 2004

CASTELL DE FLIX

El castell de Flix, a la Ribera d'Ebre, fou documentat el 1154 a través d'una donació del comte Ramon Berenguer IV a Bonifaci de Volta. El 1276 el rei Jaume I el va vendre a Arnau de Bosc. Encara apreciem restes del castell original per dins del que es va construir al segle XVIII. A l'època carlista uns murs i una gran torre rodona hi foren afegits. La seua situació geogràfica el convertí en un dels més importants de la comarca, junt amb el castell de Mequinensa i el castell de Miravet. Tenia importància tant a la guerra civil del segle XV, com a la dels segadors del segle XVII i la de Successió del segle XVIII.

Visitat el 9 d'abril de 2004

RUPIT

Rupit és un trosset de món, enfonsat al cor de les fagedes de Collsacabra, un poble d'aquells que potser d'aquí vint anys ja haurà perdut la fesomia, però ara encara aguanta amb les teulades que ballen, amb els balcons de fusta primparada, amb els carrerons de pujades i de baixades, i amb unes casetes adormides, alguna amb finestres gòtiques i la majoria del disset, de l'època dels sants barrocs, de les Mares de Déu carregades de llàgrimes, de les cançons d'amor, dels bandolers, de l'Hereu Riera, d'En Serrallonga, i de Perot el lladre. El disset català és tota la Catalunya heroica i sentimental, és la flor del nostre cançoner i la túnica platejada de les nostres llegendes. I el poble de Rupit és això,un trosset viu, humilíssim i amagat del segle disset català,
Els carrers i cases de Rupit, dels segles XVI i XVII, li donen un ambient ancestral i rústic que el fan especialment atractiu. Una de les cases està reproduïda al Poble Espanyol de Barcelona. Un pont penjant, amb peces de fusta en el trespol, sobre la riera, uneix les dues ribes.

Visitat 20 de març de 2004

CONVENT DE SANT SALVADOR

Al peu de la muntanya de Santa Bàrbara, a dos quilòmetres del poble, hi ha el Convent de la Mare de Déu dels Àngels, ara més conegut com Convent de Sant Salvador d’Horta.

El 1985 el conjunt de muntanya i Convent van ser declarats Monument històrico-artístic. La fundació de l’església es remunta al temps dels templers i el conjunt està constituït per un grup d’edificis de cronologies diverses (XIII-XVII) disposats al voltant d’un claustre renaixentista. La part principal és l’església, construïda el segle XIII, durant el domini templer. Té una sola nau coberta d’una armadura de cabirons i teula que descansa sobre arcs de diafragma i la capçalera forma un absis semicircular cobert de volta nervada tardoromànica.

Ja en domini hospitaler al segle XIV, la nau va ser prolongada amb un cor elevat, una galilea porticada i es va obrir l’actual porta principal, d’espectacular estructura aixamfranada i contorn ogival. Està decorada per dotze arquivoltes amb les corresponents columnetes i capitells de temàtica floral.

Sota els arcs de la galilea hi ha diversos sarcòfags, un d’ells clavat a la dreta de la porta i decorat amb escuts relacionats amb el gremi de constructors. És probable que hagués contingut les restes de Bernat d'Alguaire, mestre picapedrer, fill d'Horta, que va projectar i dirigir l’obra de la catedral de Tortosa. El convent va estar habitat per una important comunitat franciscana i durant el segle XVI hi feu estada durant 12 anys Fra Salvador, que va obrar grans miracles i ara és conegut i venerat com Sant Salvador d’Horta. Actualment el Convent és lloc de culte i peregrinatge, i en els darrers anys han estat restaurats els dos altars barrocs, així com les dependències que acullen les sales d’exposicions.

Torre de Galindo
En els documents medievals es coneixia com a Torre de l’Olivar i està situada prop del Convent i estratègicament a l’antic camí de Bot, en direcció a les Olles. És una torre de defensa medieval que data del segle XIV-XV, que actualment té un mas adossat. Una de les característiques que fan singular aquesta construcció és el sostre interior pla, sense cap volta de reforç, subjectat per les gruixudes parets que actuen de contrafort i el fan una exquisidesa arquitectònica de l’època.
Visitat el 11 d'Abril 2004

EL RAPTE DE SANT IGNASI

L'hospital de Santa Llúcia de Manresa,
d'origen medieval, era anomenat
l'hospital dels pobres
o inferius. Fou el primer lloc
on el pelegrí Ignasi, acabat
d’arribar de Montserrat,
s'hostatjà. Ignasi hi menjà
amb els pobres i ajudà a
servir els malalts, practicant
així els vots de pobresa i
d'ajuda als altres (futures
bases de l'orde jesuïta).
Segons conten les tradicions
manresanes, un vespre,
a la capella de l'hospital,
mentre es cantaven les
completes el pelegrí sofrí un
rapte espiritual, i va restar
vuit dies i vuit nits immòbil
al terra de la capella. Fou
durant aquest temps que
Déu li transmeté les idees
de com havia de ser la Companyia
de Jesús.

Visitat el 20 de juny de 2010

Col·legiata Basílica de Santa Maria de Manresa, LA SEU

Coronant el Puig Cardener, nucli primitiu de la ciutat, i ocupant l'espai de construccions religioses i civils més antigues, la Col·legiata Basílica de Santa Maria, o com es diu popularment, La Seu, és el monument artístic principal i temple major de Manresa.

La Basílica, iniciada l'any 1322 sota la direcció de Berenguer de Montagut i acabada substancialment el 1488,és un exemplar rellevant de l'arquitectura gòtica catalana. De planta de saló, dividida internament per divuit pilastres octogonals i amb grans vidrieres policromes, és un cas notable de síntesi d'estructures pròpies dels temples d'una i de tres naus en un mateix edifici. El campanar, de secció quadrangular, data del 1592. la capella del Santíssim, d'estil renaixent, fou inaugurada el 1657. la façana principal porticada i baptisteri són dels anys 1915-1934, realitzats segons projecte d'Alexandre Soler i March, interpretant una idea d'Antoni Gaudí.

En el seu interior, conté diversos retaules gòtics, algun d'ells d'interès excepcional, altres peces d'interès són una taula pintada, de Lluís Borrassà, del 1411 i diverses escultures gòtiques en pedra. La imatge titular -Mare de Déu de l'Alba - és una imitació de la que fou destruïda per un incendi l'any 1979 i datava de finals del segle XIV. La cripta -construïda el 1577 u ampliada recentment conté les relíquies dels "Cossos Sants" dels patrons de la Ciutat, Sant Maurici, Sant Fruitós i Santa Agnès i és decorada amb escultures d'alabastre, obra de Jaume Padró (1781).

Aquesta església sofrí un incendi a les acaballes de la Gerra de Successió (setembre de 1714) i una important devastació el 1936.

De les construccions precedents resten vestigis d'un claustre romànic, un pòrtic del segle XI i la portalada (segle XII) amb timpà i capitella atribuïts a Arnau Cadell. El claustre actual és obra barroca, de primers del segle XVIII:

Hom pot visitar el Museu històric de la Seu, situat damunt del porxo de la façana de ponent. És ric de peces d'art litúrgic -pintura, escultura, orfebreria i indumentària dels segles X al XX-. A remarcar, l'anomenat "frontal florentí", obra del brodador Geri Di Lapao (m. segle XIV). També són d'interès, in Crucifix romànic de talla (segle XII), les arques d'argent reposat i cisellat dels "Cossos Sants" (obra d'Antic Lloreda : 1616-1653) i el retaule de la Trinitat, del pintor Manresa Gabriel Guàrdia (1501).

Visitada el 24 d'octubre de 2005/ 20 de juny de 2009

El Castell de Farners

El Castell de Farners és una construcció romànica del segle XI ubicada al terme municipal de Santa Coloma de Farners. Apareix documentat el 1046 al jurament de fidelitat del vescomte Ramon Folc I de Cardona al comte Ramon Berenguer I.

El castell era un feu del vescomtat de Cardona i la castlania la van ostentar la família Farners fins al segle XIII, en què va passar als Vilademany. El 1240 Pere Ramon de Vilademany ho va cedir en testament al seu fill Arnau, i va lligar la dependència senyorial al vescomte Ramon Folc IV de Cardona. Hi va haver discrepàncies a finals del segle XIII entre la sobirania que exercia el rei Pere el Gran, que reclamava la potestat del castell al vescomte Ramon Folc VI de Cardona, i aquest, que es resistia a cedir-la, la qual cosa va arribar a crear un greu problema de jurisdicció fins ben passat el segle XIV. El castell també va tenir episodis destacats en la guerra civil catalana contra Joan II: el van ocupar els remences el 1485 i després de la Sentència Arbitral de Guadalupe va tornar a ser ocupat altre cop els pagesos condemnats, que n'havien quedat exclosos dels beneficis. Després de Joan Pere de Vilademany va passar a Carles de Vilademany i de Cruïlles, i els últims senyors del patrimoni dels Vilademany van ser els comtes d'Aranda i el seu successor, el duc d'Híjar. El seu darrer ús data del segle XVIII, quan fou ocupat per un regiment borbònic arran de la Guerra de Successió.


El castell té una superfície de 200 m² en planta trapezial irregular. De la primera època constructiva es conserven el amples mur baixos (uns 4 metres, amb una ampliació de 2 metres datada en el segle XIV-XV) i la torre sobirana, de 8,40 metres de diàmetre, una alçada de 12 metres i amb la porta d'accés situada a 7 metres de terra. L'accés principal del castell és una porta a l'oest, amb arc de mig punt rebaixat, protegida per un reducte de 2,75 x 1,75 amb tres espitlleres. A tramuntana, hi ha una petita porta que comunica amb el Turó del Vent. Tots els murs estan rematats amb merlets. Al peu del cim on s'enfila el castell hi ha una plana amb l'ermita de la Mare de Déu de Farners original del segle XIII però totalment reconstruida al XVII.

Visitat el 30 de juliol de 2005

Sant Miquel d'Olèrdola

Destacant sobre l’horitzó, volgudament separada de la part baixa del recinte, s’eleva la silueta allargassada de la l’església, element distintiu de la muntanya. Entre els anys 2007 i 2008 s’ha portat a terme la restauració de l’edifici i el seu entorn, prèvia intervenció arqueològica que ha permès conèixer molt millor l’evolució històrica del complex.
Sobre una primera necròpolis cristiana, entorn el 929 s’aixecà un temple d’estil preromànic, de tres naus, del qual avui sols es conserva l’absidiola nord. Manat construir pel comte de Barcelona Sunyer, va ser consagrat l'any 935 sota l’advocació de Sant Miquel i de Sant Pere.
A l’inici del segle XI es basti sobre l’església preromànica un auster edifici romànic d’una sola nau i coberta de fusta i teula, amb dues entrades situades a la façana sud. A inicis del segle XII es modificà profundament amb una nova coberta de pedra, un cimbori amb campanar de torre i una nova porta a la façana de ponent, desprès de quedar les anteriors inutilitzades.
Si bé a partir del segle XII Olèrdola va començar a despoblar-se, l’església continuà en ús fins l’any 1884. Devastada durant la Guerra del Francès i la Guerra Civil, només resta l’espadanya com a testimoni dels darrers segles, desprès que entorn el 1970 s’enderroqués una capella barroca que sobresortia de l’edifici. Les diverses restauracions dutes a terme han eliminat els elements arquitectònics posteriors al segle XII, permetent contemplar l’església amb l’aspecte que tindria aleshores.

Visitada el 27 de setembre de 2009

SANTES CREUS

Santes Creus neix en esperit el 1150, quan la família dels Montcada cedeix la primera ubicació del monestir a Valldaura del Vallès. La primera data, però, de possessió del lloc de Santes Creus a la vall del Gaià la trobem el 1158. Donades les dissensions jurisdiccionals entre el bisbat de Barcelona i l'arquebisbat de Tarragona, el monestir fou víctima d'un plet que motivà que la seva adscripció fos exempta de cap diòcesi.

La façana principal de l'església, coronada per merlets, data del segle XII i presenta una portalada romànica amb un gran finestral gòtic. La planta és de creu llatina, queda tancada per darrera de l'altar i retaule major, de Josep Tremulles (segle XVII), amb una gran rosassa. Té a més tres robustes naus i cinc capelles abacials, ben a prop de l'altar major s'hi localitzen les tombes de Pere II el Gran (segle XIII) d'una banda, i de Jaume II i Blanca d'Anjou (segle XV). El cenobi convertit en panteó reial pel primer d'aquests reis va ser fortificat durant els segles XIV i XV. El monestir conserva dos claustres, el de l'entrada turística que és gòtic i va reemplaçar-ne un d'anterior romànic, del qual només en restà el templet del lavatori.

El manà construir Jaume II el 1313. El trobem decorat amb capitells com els de Reinard de Fonoll (1331), que li confereixen una gran riquesa iconogràfica, que s'uneix a l'agilitat i lleugeresa de les traceries, avançades cronològicament al gòtic flamíger, que més tard es difondria arreu. Al voltant del claustre major hi trobem dependències com el gran dormitori, que acull concerts de música als mesos d'estiu. L'aula capitular romànica amb quatre columnes centrals conté les tombes en relleu d'abats del monestir. També en aquest claustre hi ha tombes de diverses famílies nobles catalanes, amb elements heràldics i diverses pintures com una de l'Anunciació (segle XIV).

El claustre posterior, molt més sobri, s'estructura de forma rectangular i segons la veu popular havia estat transportat a aquest indret, i reconstruït durant el segle XVII, procedent de l'extingit monestir de Bonrepòs de Montsant. En aquest segon claustre, hi trobem dependències com la cuina, el refectori del segle XVII, i el Palau Reial, manat construït per Pere el Gran el 1280, que, tot i que patí una destrucció el 1325 per un aiguat, fou reconstruït i ampliat aquell mateix segle. D'aquest palau són remarcables l'enteixinat amb policromia, l'escala amb la columna de profir i el pou central. Al costat d'aquest segon claustre es troba l'antiga capella romànica de la Trinitat de volta de canó, que constituí la primera església del monestir. També són part important del conjunt del monestir el celler i l'escriptori que es sosté en dues columnes en forma de palmera. Dins del monestir són remarcables també el cimbori gòtic coronat per una llanterna barroca, i la torre de les Hores (segle XVI).

El monestir va ser abandonat el 1835, tot i que ja el 1820 hi va haver la primera de les desamortitzacions, i restà abandonat i en procés de destrucció durant molt de temps. El 1921 va ser declarat monument nacional i d'ençà del 1931 quedà constituït un Patronat que s'ocupa de la seva restauració. En el terme d'Aiguamúrcia existeixen diversos monuments aïllats, motivats per la presència de Santes Creus. El pont de pedra del segle XV, manat construir per l'abat Valls, salva el curs del riu des de la carretera de Tarragona al Pont d'Armentera. Al seu costat, una creu de terme amb elements del segle XIV, però reconstruïda el 1948. Al carrer central es troba l'antic celler cooperatiu. No podem oblidar, però, l'Arbreda, conjunt únic de bosc de ribera a Catalunya, que té la protecció del PEIN. Al costat de la porta de l'Assumpta o porta reial (del segle XVIII) es troba la capella de Santa Llúcia (segle XVIII), i dins ja del recinte, la gran plaça de Sant Bernat Calvó, amb la font central presidida per la imatge del sant (segle XVIII). Els edificis de la plaça conserven esgrafiats i allotjaven antigament serveis auxiliars del monestir.

Última visita el 15 d'Agost de 2009